Hi ha tradicions de Barcelona que abracem amb orgull, com el vermut al sol o les interminables cues de Sant Jordi, i després n’hi ha d’altres que, francament, preferiríem esborrar del mapa. Entre aquestes últimes, la medalla d’or se l’emporta, sens dubte, aquella capa de borra groga que cada primavera decideix colonitzar els nostres pulmons, balcons i ulls. Parlem del fruit de la planta de plàtan, aquell veí sempre present que, tot i que ofereix una ombra envejable en plena agost, s’ha convertit en l’enemic públic número u per a qualsevol amb un nas sensible a la capital catalana.
Si ets dels que surten a l’abril amb el teu kit de supervivència — mocadors, ulleres de sol i antihistamínics —, tenim una notícia que et permetrà respirar, literalment.
Un canvi de paisatge necessari
La ciutat ha decidit que ja és hora de diversificar la seva ‘cartera de plantes’. Actualment, els plàtans regnen supèrbits als carrers de Barcelona, representant gairebé el 27% de tots els arbres que veiem mentre passegem per l’Eixample o Sant Martí. No obstant això, l’Ajuntament manté ferm el seu pla perquè aquesta xifra caigui fins al 12 % en els pròxims deu anys. L’objectiu final és que cap espècie superi el 15 % del total de la població arbòria, buscant un equilibri que faci de Barcelona un lloc menys monocromàtic i, sobretot, menys irritant per a les mucoses.
Aquesta transformació no es produirà de la nit al dia amb motoserres a tort i a dret, sinó que seguirà un procés natural i gradual. A mesura que els arbres més antics arriben al final del seu cicle vital o quan es duen a terme noves renovacions de carrers, els plàtans cediran gradualment el seu tron a altres espècies com el morè, la tipuana o la melia, que ja estan guanyant terreny en els darrers estudis municipals.
Aquesta estratègia de substitució ja és evident en les recents grans transformacions de la ciutat. En zones com la renovada Via Laietana o els nous corredors verds de l’Eixample, el compromís amb la biodiversitat és una prioritat, substituint l’antiga monocultura per espècies que requereixen menys aigua i no saturen l’aire amb al·lèrgens durant els mesos de floració, la qual cosa permet que la ciutat s’adapti millor a les sequeres prolongades.
El llegat del Pla Cerdà
Per entendre per què els nostres carrers semblen una extensió d’un bosc de plàtans, hem de viatjar enrere en el temps, concretament a l’època en què Ildefons Cerdà dissenyava la seva màgica quadrícula. En aquella època, aquesta espècie es va triar per raons purament pragmàtiques: eren barates, creixien ràpidament i proporcionaven una ombra espectacular per a l’època. Era una tendència que venia de París, i Barcelona no es volia quedar enrere, plantant-les en massa sense preveure que, dècades més tard, la Xarxa Aerobiològica de Catalunya emetria alertes de color vermell per nivells de pol·len «excepcionals».
Però més enllà de la salut pública, hi ha un factor de resiliència urbana que preocupa els experts. Segons el Pla Director de l’Arbre de Barcelona, dependre tant d’una sola espècie és com estendre la catifa vermella a les plagues. Si un fong o un insecte s’atacés específicament a la plàtanera, la ciutat es quedaria pràcticament sense ombra de la nit al dia. En introduir una major varietat d’arbres, Barcelona es prepara millor per als reptes del canvi climàtic, garantint que si una espècie pateix, la resta pugui continuar mantenint la ciutat fresca i verda. Així doncs, tot i que la plàtan no desapareixerà del tot, aviat deixarà de ser aquell protagonista problemàtic que ens fa plorar —per les al·lèrgies— cada primavera.
