El Temple Expiatori de la Sagrada Familia és, sens dubte, l’obra mestra d’Antoni Gaudí i el símbol més inconfusible de Barcelona. És una capsa de secrets, simbolismes religiosos i meravelles arquitectòniques, però també amaga, segons sembla, una història menys mística i molt més mundana: un error de càlcul gros, d’aquells que fan mal. Un error de replanteig que va resultar en l’asimetria dels campanars de la façana del Naixement, i que a Gaudí, senzillament, li va ser igual.
Aquesta curiosa anècdota, que treu importància a la imatge de l’arquitecte (i a l’església) com a un ésser infal·lible, l’ha assenyalat en un fil el tuitaire Efemèrides d’Arquitectura (@efemarq), i explica que es coneix gràcies a les memòries d’un dels seus col·laboradors més propers i un dels grans personatges de la història cultural recent de Barcelona: el dibuixant i pintor català Ricard Opisso.
El misteri de les distàncies diferents
La façana del Naixement, la primera que es va acabar, està coronada per quatre campanars. Si s’hi fixa bé, els dos campanars del costat esquerre estan més junts entre ells que els dos del costat dret. Una asimetria subtil, però innegable.
Durant molt de temps es va especular sobre si aquesta irregularitat responia a algun tipus de missatge teològic o a un simbolisme ocult propi de la complexitat de l’obra. No obstant això, Opisso va dissipar els dubtes a les seves notes biogràfiques. La causa de la disparitat de distàncies no és altra que una “mera cagada”, un error tècnic de manual: un error en el replanteig. El replanteig és el procés de plasmar a escala real sobre el terreny allò que està dibuixat al plànol, i va ser allà, en aquell moment crucial, on el mestre d’obres va cometre l’error amb les distàncies.
El més sorprenent d’aquesta història no és l’error en si, sinó la reacció del propi Gaudí en detectar-lo. Segons va relatar Opisso, l’arquitecte català va mostrar una indiferència majúscula, un desinterès que a molts els resultaria incomprensible. El dibuixant recordava Gaudí com un home mercurial, de caràcter singular, amb aquella “mirada d’ulls blaus, penetrant i aterridora” que el va portar a dibuixar un retrat que ell mateix va considerar el més autèntic.
La clau de la seva indiferència es troba en un diàleg que va presenciar Opisso, on l’arquitecte Antoni Maria Gallissà li va preguntar a Gaudí pel motiu de les separacions desiguals entre els campanars. La resposta del geni va ser rotunda: “al cap i a la fi no tenia cap importància, atès que aquesta irregularitat de distàncies també s’observa al mateix Partenó, on les separacions entre columna i columna mai no són iguals.”
De fet, atès que la façana del Naixement no era simètrica, l a Façana de la Passió, construïda posteriorment, va haver de seguir el mateix patró asimètric per mantenir la lògica estructural i la unitat del transsepte. La gran pregunta ara és què passarà amb la Façana de la Glòria, la principal, que segons la seva estructura sembla apuntar a la simetria.
Qui era Opisso, l’ajudant que ha desvetllat l’error?
Opisso, nascut el 1880, va començar a treballar amb Gaudí quan només tenia 12 anys i va ser testimoni privilegiat de la seva vida i de l’evolució de l’obra fins al 1904. Els seus testimonis són avui una font clau per entendre la personalitat i el modus operandi del mestre.
La seva vida va estar sempre lligada a l’art i la il·lustració, va ser molt més que l’ajudant de Gaudí als bastidors. Com a il·lustrador, va deixar un ampli llegat a la premsa de l’època, treballant en publicacions com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia o la mítica revista humorística madrilenya Blanco y Negro.
La seva obra està marcada pel costumbrisme, l’humor i un traç elegant, convertint-se en un cronista visual de l’ambient bohemi de Barcelona, especialment de l’època d’Els Quatre Gats. Les seves memòries, que ens permeten acostar-nos al Gaudí més humà i menys divinitzat, són un tresor per entendre un fragment crucial de la història de la ciutat.