Pujar a Montjuïc sempre sembla una mica un ritual de desconnexió, una manera d’allunyar-se del asfalt per perdre’s entre museus i miradors que, tot i que pensem que els coneixem de memòria, sempre tenen un as a la màniga. La muntanya màgica és una experta en amagar racons que, per una raó o una altra, han romàs fora delradar del visitant habitual durant dècades. De vegades són jardins tancats per manteniment; altres vegades són espais que simplement no formaven part de la ruta oficial establerta per les institucions que els cuiden.
Precisament això és el que acaba de canviar en un dels edificis més icònics del panorama cultural de Barcelona. La Fundació Joan Miró, aquella joia de l’arquitectura de Josep Lluís Sert, ha decidit que ja era hora que els visitants deixessin de mirar a través de la finestra i passessin a l’acció. Com a part de les celebracions del seu 50è aniversari, el museu ha reformulat completament el seu enfocament per esdevenir més obert, més ‘democràtic’ i, sobretot, més ecològic.
Un tresor de 240 metres quadrats dissenyat per Forestier
La gran novetat d’aquesta temporada no rau només dins les parets blanques de l’interior, sinó a l’extrem oest dels terrenys. Aquest és el Jardí dels Xiprers, un espai que fins ara tenia l’aire d’un annex privat i que ara està totalment integrat en l’experiència del museu. No és un jardí qualsevol: el seu disseny original porta la signatura de Jean-Claude Nicolas Forestier, l’arquitecte paisatgista francès que va transformar Montjuïc per a l’Exposició de 1929 i que ens va deixar joies com els Jardins de Laribal.
Amb una superfície d’uns 240 metres quadrats i una capacitat per a més de 250 persones, aquest espai no és només un pas de connexió. És un oasi de tranquil·litat flanquejat per xiprers que ara serveix d’extensió de les sales d’exposició. El millor de tot és que té accés directe des del carrer i connecta amb els espais d’exposició temporal, la qual cosa permet un diàleg constant entre la pedra, la vegetació i el cel de Barcelona.
El retorn de ‘Mujer’ i la nova vida de la col·lecció
Però, què seria d’un jardí al Miró sense una obra que li doni sentit? L’atracció visual principal d’aquesta obertura és la instal·lació a l’aire lliure de l’escultura ‘Dona’ (1970). La figura de bronze de Joan Miró sembla haver trobat el seu hàbitat natural entre els arbres, reforçant la idea de l’artista que l’art no s’ha d’encarcerar, sinó estar en contacte directe amb els elements. És, probablement, una de les oportunitats fotogràfiques més espectaculars que tindrem a la ciutat aquest any.
Aquesta obertura no és un fet aïllat, sinó la punta de l’iceberg d’una revisió integral de la manera com entenem el geni català. La Fundació ha renovat la disposició de la seva col·lecció permanent, allunyant-se dels esquemes cronològics tediosos per centrar-se en els processos creatius. Ara, la visita és molt més orgànica: es pot veure com va néixer una idea en un esbós i, uns passos més enllà, trobar la mateixa energia materialitzada en un jardí històric sota el sol de març.
