Tots ho hem cantat. Només arribar el 25 de desembre, l’estribell “fum, fum, fum” surt sol. Durant dècades, la imatge mental col·lectiva ha estat la mateixa: una xemeneia fumant (fum, en català) en una nit freda d’hivern. Tanmateix, l’etimologia popular ens ha fet una mala passada. No hi ha fum ni foc: el que hi ha és molta sàtira i una mica de mala llet pastoril.
Tal com hem après amb un vídeo de l’influencer de llengua catalana @el_catalanet, en realitat, aquest “fum” no fa referència a la combustió de la llenya. Es tracta de una forma verbal de ‘fúmer’, que no és altra cosa que un eufemisme del verb ‘fotre’. Per entendre’ns, seria l’equivalent a dir “caram!” o “carai!” per evitar una expressió més malsonant en un entorn religiós.
La “cançó de les mentides”
Però com va acabar un “expletiu” camuflat en una nadala? Per entendre-ho, cal viatjar 300 anys enrere. Per aquella època, el Nadal no era la festa solemne i familiar que coneixem avui, sinó que s’assemblava molt més a un Carnaval. Era una època de disbarats, excessos i cançons que poc tenien a veure amb el dogma eclesiàstic.
L’origen documentat ens porta fins a Prats de Lluçanès. El 1904 es va recollir per primera vegada aquesta tradició: els pastors baixaven de la muntanya el dia de Nadal i, a l’església, cantaven allò que es coneixia com la “cançó de les mentides”.
Entre estrofa i estrofa, els pastors aprofitaven per airejar satíricament les tonteries, invents o trastades dels veïns del poble. Cada vegada que llançaven una “punxadeta” o una exageració (com aquella estrofa que parla de fer 10.000 passes d’un sol salt), remataven amb l’estribell: “fot, fot, fot” (o la seva versió suau, “fum, fum, fum”), com dient “vaja tela!” o “no fotis!”.
Va ser el músic Joaquim Pecanins qui, en documentar la peça, va decidir mantenir la versió edulcorada (fum) perquè la cançó pogués tenir un recorregut més enllà de les muntanyes del Lluçanès. I la jugada li va sortir rodona.
L’any 1922, la nadala ja se publicava en anglès a les principals editorials internacionals. Avui, aquella cançó de pastors brivalls que es burlaven dels seus veïns se canta en desenes d’idiomes, està traduïda a l’anglès i té adaptacions fins i tot al xinès. Així que, aquest any, quan entonis l’estribell, recorda que no estàs cantant a la xemeneia, sinó celebrant l’esperit més satíric i rebel de la nostra cultura popular.