En aquesta etapa del segle XXI, es podria pensar que el catàleg d’Antoni Gaudí és més que complet. Enmig de les hordes de turistes que flanquegen la Sagrada Família i les cues interminables al Passeig de Gràcia, semblava impossible que l’arquitecte més universal de Barcelona encara tingués un as a la màniga, especialment un situat a una altitud de més de 1.300 metres i envoltat de pins.
Però la història de l’art té aquests girs argumentals que tant ens agraden. En un racó remot de la serra del Catllaràs, al municipi de La Pobla de Lillet, s’alça un edifici de formes sinuoses i escales impossibles que durant dècades va ser un ‘secret a veus’ sense reconeixement oficial. Ara, finalment, les peces han encaixat.
la comissió minera d’Eusebi Güell
Per entendre per què Gaudí dissenyava un refugi enmig del no-res, cal mirar, com gairebé sempre passa, a la figura del seu gran mecenes, Eusebi Güell. A principis del segle XX, la comarca del Berguedà era un eixam d’activitat industrial gràcies a les mines de carbó que subministraven la fàbrica de ciment Asland. Güell necessitava un lloc per allotjar els enginyers que treballaven a la zona i, fidel al seu estil, no va recórrer a qualsevol constructor, sinó al seu arquitecte de confiança.
Construït originalment el 1905, l’edifici presenta la geometria orgànica tan característica del mestre, amb un plànol en forma d’arc apuntat que permetia que la neu llisqués fàcilment, evitant que s’acumulés a la teulada. Malgrat la seva funcionalitat industrial, l’estètica del xalet transmet el mateix esperit que la Casa Milà, tot i que en una versió molt més austera, adaptada al clima pirinenc dur.
La confirmació d’un llegat oblidat
El camí cap a l’atribució oficial no ha estat fàcil. Durant més de cent anys, el Xalet del Catllaràs va patir la negligència, renovacions desaconsellades que en van distorsionar la silueta original i fins i tot l’oblit institucional. No va ser fins a recents treballs de recerca i restauració dirigits pel Consell Provincial de Barcelona que va ser possible comparar els plànols i les tècniques de construcció amb altres projectes contemporanis de l’arquitecte.
La confirmació arriba en un moment simbòlic, mirant cap al 2026, reafirmant que el llegat de Gaudí s’estén molt més enllà de les fronteres de Barcelona. L’edifici, que ha recuperat la seva icònica escala exterior i el revestiment original, s’estableix com una visita obligada per a aquells que vulguin descobrir el costat més terrenal de Gaudí: l’arquitecte que no dissenyava per a l’exhibició urbana, sinó per a integrar-se en la pròpia naturalesa de la muntanya.
