Barcelona és una ciutat que, malauradament, s’ha acostumat a conjugar el verb «tancar» quan parlem dels seus establiments més tradicionals. Estem una mica cansats de veure persianes centenàries baixar per no tornar a aixecar-se mai més, víctimes d’un mercat immobiliari que no entén ni els records sentimentals ni els guisos de tota la vida. Però, de tant en tant, la història ens dona un respir. Hi ha llocs amb arrels tan profundes que, fins i tot quan intenten arrencar-les, troben la manera de tornar a brotar.
Una història de resiliència digna d’un guió de televisió
La història recent de Can Lluís és, literalment, material de ficció. Després de 90 anys de lloguer al cor del Raval, el 2021 la família Bermúdez es va veure obligada a fer les maletes i tancar la porta després d’un procés d’okupació dut a terme per un fons voltor, que va implicar engany i mala pràctica per part dels propietaris. Aquest episodi no només va ser un cop per al veïnat, sinó que també es va convertir en la inspiració per a la sèrie Ravalejar (HBO), dirigida per Pol Rodríguez, el fill de la família que va gestionar el local durant dècades.
El programa no és només televisió; és un retrat descarnat de l’especulació i la turistificació que sacsegen Barcelona, fent servir Can Lluís com un mirall que reflecteix la pèrdua d’identitat dels nostres carrers. Però avui, aquesta història de resistència ha escrit un nou i esperançador capítol: el restaurant ha tornat a encendre els fogons. Ho fa amb el mateix esperit de sempre, tot i portar la cicatriu invisible d’aquell que ha hagut de lluitar amb ungles i dents per la seva supervivència.
Del mocador de Messi al llibre de receptes de Vázquez Montalbán
Si les parets d’aquest establiment del carrer de la Cera poguessin parlar, ens explicarien anècdotes que ja formen part de la mitologia de la ciutat. Diuen que en aquestes taules, entre plat i plat, es va forjar part de la història moderna del Barça, ja que era un dels llocs on l’entorn de Messi es reunia durant aquells dies del famós contracte sobre un mocador. Però més enllà del futbol, Can Lluís era el santuari de Manuel Vázquez Montalbán. L’escriptor, un gran ambaixador del Raval, hi trobava la cuina catalana ‘autèntica’, aquella que no necessita artifici per commoure l’ànima.
En aquesta nova etapa, la carta continua sent un homenatge a la cuina honesta i sense artificis. Els seus cargols estofats tornen a ser els protagonistes, compartint taula amb joies gastronòmiques com les garotes al gratin (eriçons de mar). Tampoc no us podeu perdre les llegendàries croquetes de bacallà casolanes ni les seves impecables costelles de xai arrebossades.
Seure ara per gaudir del seu clàssic cap i pota o dels seus tradicionals canelons és , en certa manera, un acte de sobirania gastronòmica. És cert que el restaurant ha perdut part de la seva història física pel camí, però la seva essència roman intacta. Mentre el Raval mantingui vius fogons com els de Can Lluís, la Barcelona autèntica encara té una oportunitat.
